Crónica de un garbanzo (13)
Dos cors trencats
El cel tot entelat
paulativament el temps passa
en canvi en la soletat
es més curta la durada.
Les paraules són sinceres
encara que cruels i dures
de dues persones repletes
de diferències i amargures.
Les llàgrimes van caure al mar
i els suspirs el vent creixeren
i van marxar sense parlar
les dues persones perdudes.
No es van tornar a trobar
però dins el cor es sentiren
els gemecs de dues persones
que juntes però soles patiren.
El cel tot entelat
paulativament el temps passa
en canvi en la soledat
es més curta la durada
Esta tarde, mientras rescataba la guitarra, he encontrado entre las partituras de las canciones que ahora me parecen demasiado bobas, un poema que escribí cuando todavía no me había enamorado. No sé quien me había hablado antes del amor para hacer algo así. Creo que yo tendría unos catorce años. Cioran, a esa edad, ya pensaba en suicidarse…yo ya estaba triste. Vaya desastre!!! Pero…me ha gustado encontralo. Quizá mañana lo reescriba.
El cel tot entelat
paulativament el temps passa
en canvi en la soletat
es més curta la durada.
Les paraules són sinceres
encara que cruels i dures
de dues persones repletes
de diferències i amargures.
Les llàgrimes van caure al mar
i els suspirs el vent creixeren
i van marxar sense parlar
les dues persones perdudes.
No es van tornar a trobar
però dins el cor es sentiren
els gemecs de dues persones
que juntes però soles patiren.
El cel tot entelat
paulativament el temps passa
en canvi en la soledat
es més curta la durada
Esta tarde, mientras rescataba la guitarra, he encontrado entre las partituras de las canciones que ahora me parecen demasiado bobas, un poema que escribí cuando todavía no me había enamorado. No sé quien me había hablado antes del amor para hacer algo así. Creo que yo tendría unos catorce años. Cioran, a esa edad, ya pensaba en suicidarse…yo ya estaba triste. Vaya desastre!!! Pero…me ha gustado encontralo. Quizá mañana lo reescriba.
3 Comments:
Segurament el poema des del punt de vista formal no és una joia, però hi ha un sentiment. Busquem l'amor com qui busca l'aire, el sol o un paissatge bonic i ens planyem de no trobar-lo. L'amor l'hem de construir nosaltres amb l'esforç de cada dia. Podem trobar un bon material sobre el qual treballar, però al final l'obra d'art l'hem de fer nosaltres.
Hace unos días, la niña de pelo liso que un buen día salió con la mochila en la espalda para ir de excursión, me preguntó por tí. Yo también me pregunto cuando volveremos a verte. Un beso añorado.
que curioso que ya a los 14 hablases de soledad... Saludos
Publicar un comentario
<< Home